DIA
23, DIUMENGE 12 DE JULIOL DEL 2015- MANQUEN 77 DIES
SAVIESA DE GOS
Xavier Massot Martí, de Lleida estant
Junqueras, com es defensa a un President?
És incomprensible per a
molts que la persona que ho ha arriscat quasi tot per portar-nos fins a
les portes de la independència, que s’arrisca que l’Estat espanyol
vulgui acarnissar-se amb ell per donar-nos una lliçó a tots, que
s’exposa a la inhabilitació, malgrat haver anunciat que aquesta seria la
darrera vegada que es presentaria; ara, en un exercici de mesquinesa
extraordinari, es jugui a fer propostes que suposarien la sortida
precipitada de la política d’Artur Mas i deixar-lo sense defensa
política i jurídica davant la imputació dels tribunals espanyols. On ha
quedat la suposada solidaritat sobiranista i demòcrata? Molts ens
preguntem com, en cas de processament i inhabilitació, pensen els d’ERC i
d’altres que s’autodenominen sobiranistes defensar el símbol
institucional màxim del país? Amb paraules, amb laments? El senyor
Junqueras ens ho hauria d’explicar bé aquesta circumstància. Més que una
petició hauria de ser una exigència del món sobiranista.
Algú pensa que no li devem res a Artur
Mas? Algú s’imagina l’escenari actual si el President no s’hagués
arriscat pel camí sobiranista? Perquè fa cinc anys CiU hagués pogut
continuar fent el mateix joc que havia anat fent. Segurament, avui
tindria entre 53 i 56 diputats i la coalició no s’hagués trencat. Algú
pot ser tan il·lús d’imaginar-se que és possible culminar exitosament el
procés sense la concurrència del món convergent?
Sospitem que la intenció és dificultar al
màxim la refundació de CDC, doncs ja que no són capaços de tenir més
vots que ells, la qüestió és inventar objeccions per neutralitzar a qui
no s’ha pogut guanyar a les urnes. Però algú està tan fora del món (com
la Forcades), que s’imagina una Catalunya independent sense partits de
dreta? Cal afegir que la dreta nacionalista catalana sempre ha estat més
civilitzada que no pas l’espanyola i amb una evident preocupació pels
temes socials. Ara, la refundació convergent es planteja sobretot
apropant-se més al model del Partit Liberal Demòcrata anglès que no pas a
cap d’altre, un partit de centre-dreta liberal absolutament homologable
a la dreta progressista europea.
Algú pot objectar a aquest plantejament
que potser és un oxímoron ser un partit de dreta i ser progressista
alhora, però aleshores com qualificaríem als liberals-demòcrates
anglesos o al Playd Cimru gal·lès o el Fiana Gael irlandès? La realitat
sempre és més complexa que el plantejament maniqueu del blanc-negre o
esquerra-dreta sense matisos. Aquests mateixos que poden objectar el que
afirmem, caldria que ens aclarissin, per exemple, quina diferència hi
ha en la pràctica entre la social-democràcia i els liberals a nivell
europeu. Una social-democràcia que no vulgui tocar res dels privilegis
del món financer ni ficar cap topall fiscal als beneficis societaris es
pot realment considerar progressista?
El que anem contemplant els darrers mesos
en el camp de les esquerres catalanes és un sectarisme creixent que,
com en tots els sectarismes, dificulta més que no facilita l’avanç vers
els objectius nacionals. I dic sectarisme perquè alguns partits s’estan
convertint en autèntiques sectes polítiques, on no es volen considerar
cap argument que no sigui el seu, on es fa tot el possible per defensar
només els interessos del partit, donant l’esquena als interessos de
l’electorat i la ciutadania. I quan els partits es converteixen en
sectaris, inconscientment estan apropant el seu final. Només cal veure
què ha passat amb els partits comunistes, el fenomen es podria tornar a
repetir. La renovació del món progressista també passa per això, per
tenir estructures i plantejaments oberts i participatius, on es bandegi
definitivament el sectarisme i l’exclusió.
També és curiós que els dirigents
polítics que es reclamen com a cristians practicants (com la Forcades o
en Junqueras) siguin els més refractaris a mostrar compassió i
solidaritat vers els que s’arrisquen per la majoria social. Són aquests
mateixos, al voler deixar al President sense aforament de diputat, els
que li treuen possibilitats de defensa, potser perquè en el fons el
voldrien veure condemnat. Ja vam veure com obligaren a seure al
President a la Comissió d’investigació pels casos de corrupció.
I ficats a parlar de tot, en aquesta hora
de discussió decisiva, és fa palès que el sobiranisme no va sobrat de
forces. Perquè hem de renunciar al capital polític que representen Artur
Mas o Oriol Junqueras? I les sigles de CDC, ERC o la CUP, també no
tenen cap valor polític? De pas recordar, que les enquestes mostren
repetidament (amb totes les prevencions que es vulgui) que separats ens
va malament que units. I si ens convé anar units, perquè hem de bandejar
persones i sigles? Llista unitària? Per descomptat, però una llista
unitària on hi càpiguen noms, sigles de partits, d’entitats sobiranistes
i independents de tota mena, aquesta seria de llarg la llista
guanyadora. El demés, trobo que és afeblir-nos innecessàriament. Ningú,
ni a Espanya ni a nivell internacional ens han demanat aquest nivell
d’exclusió. Per què doncs, els catalans ens compliquem tant la vida?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada