A
100 DIES DEL 27S.
DIA
11, DIMARTS 30 DE JUNY DEL 2015- MANQUEN 89 DIES
Autor/s: Maxwell T. Boykoff
Consens i oposició al canvi climàtic
El cas del EUA com a exemple
Vilaweb
Les arrels de l'escepticisme ambiental
Des de fa segles hi ha un escepticisme profundament arrelat quant a
les afirmacions científiques sobre el deteriorament ambiental, com prova
la documentació britànica de les colònies. En la primera meitat del
segle XIX, molts membres de la comunitat científica –principalment
botànics i metges– van advertir els governs del Regne Unit i la seua
perifèria colonial dels perills de danyar els recursos de l'ecosistema
en el procés de «domesticació» de la naturalesa i d'emigració a aquells
nous espais del planeta. Encara que els governants britànics van ser
responsables de grans crisis d'efectes immediats –com ara grans fams o
sequeres–, no van considerar en absolut prioritàries la degradació
ambiental gradual (Rajan, 2006). Sovint, davant d'una crisi immediata,
els administradors exposaven objeccions escèptiques als advertiments
dels científics sobre el deteriorament ambiental. Per exemple, Robert
Baden-Powell –tinent general de l'exèrcit britànic i defensor colonial
de la silvicultura– va observar: «En la ment dels funcionaris, fins i
tot en els més alts, trobem diferents graus d'aversió a assumir
conviccions sòlides. Igual que trobem que les conviccions de la gent es
veuen frenades pels interessos personals, el mateix ocorre amb els
governants. Consideracions d'interés com evitar les queixes i que la
regió siga acollidora i tranquil·la, de justificar uns bons ingressos
generant productes forestals… els impedeixen prendre partit per
l'economia forestal» (Rajan, 2006, p. 235). Aquest escepticisme
derivava, per tant, no sols de l'escepticisme enfront de les proves
científiques de deteriorament dels recursos de l'ecosistema, sinó també
de les implicacions que aquest deteriorament tenia per a l'exagerada
expansió colonial que s'estava desenvolupant i per a l'explotació
capitalista dels recursos per a obtenir beneficis.
Tant aquests brots d'escepticisme relacionats amb les proves
científiques com els que tenen un origen ideològic enllacen amb moltes
qüestions ambientals actuals (com el canvi climàtic). Per exemple, les
variants nord-americanes de la discrepància –descrites mitjançant
l'escepticisme, l'oposició i el negacionisme climàtics– han impregnat, i
sovint polaritzat, la política, la cultura i la societat (Oreskes i
Conway, 2010). Les soques nord-americanes de moviments d'oposició al
canvi climàtic, que reconeixen les seues arrels en la colonització
britànica, es van desenvolupar a partir d'un context històric de
conservadorisme més ampli, que enllaça amb les posicions hostils al medi
ambient que van prosperar a finals dels anys seixanta i setanta del
segle XX, quan es va produir una onada de legislació mediambiental
progressista als Estats Units. Alguns d'aquests moviments de resistència
van ser la rebel·lió Sagebrush i el moviment Wise Use ("ús racional").
Sota la direcció de líders carismàtics i amb molts contactes, aquests
moviments van intentar reformar la gestió de sòl públic per a concedir
drets i llibertat per a prendre decisions al sector privat (Dunlap i
McCright, 2011). Però a mitjan i finals dels anys vuitanta, en el
context de l'economia de Reagan i de les mesures que va prendre el poder
de regulació de l'EPA, així com del Departament d'Interior, l'oposició
al canvi climàtic es va manifestar radicalment en contra de la regulació
i el medi ambient, i els moviments mediambientals neoliberals van
emergir en l'opinió pública. Aquestes interaccions culturals i
històriques van engendrar un terme carregat de cinisme: «"wise"
contrarians» (opositors raonables o experts), per a descriure aquells
que han poblat l'opinió pública i han arreplegat influències històriques
dels moviments Wise Use (Boykoff i Olson, 2013). Aquestes perspectives
amplificades s'han entès com un reflex dels punts de vista conservadors
enmig del complex embull de la cultura política contemporània. Per
consegüent, el programa de 2012 del Partit Republicà expressava el seu
rebuig a l'Agenda 21 –que es va desenvolupar el 1992 en la cimera de
Nacions Unides a Rio de Janeiro i es va considerar el marc per al
desenvolupament sostenible en el segle entrant– argumentant que es temia
que fóra un nou intent d'establir un govern global. L'objectiu era
revifar l'antiga repulsió a qualsevol intervenció reguladora (Boykoff i
Olson, 2013). A més, com que les ideologies neoliberals i utilitaristes
es van associar amb els interessos de la indústria dels combustibles
fòssils, també es van adherir als republicans d'EUA, a l'escepticisme, a
l'oposició i al negacionisme. Alguns hi veuen una mescla tòxica que
contamina els intents de cooperació mediambiental internacional. I totes
aquestes resistències han contribuït amb bastant d'èxit –«èxit» per als
qui s'oposen a la intervenció del govern nord-americà– als esforços que
tracten d'entrebancar la presa de decisions sobre el canvi climàtic.
A més, moltes iniciatives d'opositors en els EUA han estat lligades a
fonts de finançament relacionades amb la indústria dels combustibles
fòssils. Posem, per exemple, la campanya publicitària «CO
2 is Green» ("el CO
2
és ecològic") de l'estiu de 2010. Es va publicar en 'The Washington
Post', i formava part d'una campanya més àmplia impulsada per un grup
del mateix nom. En les seues pròpies paraules: «La nostra missió és
proporcionar suport científic i econòmic sòlid a les institucions
públiques en temes mediambientals. En l'actualitat, ens preocupen
especialment les propostes federals que poden interferir amb la
dependència de la naturalesa del diòxid de carboni (CO
2) […] CO
2
is Green treballa per a assegurar-se que tota regulació o llei federal
es base en la ciència i no en mites científics o en política» (CO
2 is Green, 2010). El grup intentava refutar la idea que el diòxid de carboni (CO
2)
és una substància contaminant i, per consegüent, protestaven contra les
iniciatives legislatives que tracten de mitigar les emissions de CO
2.
Aquestes demandes concretes es van vehicular amb el suport financer de
la indústria del carbó i, en particular, d'H. Leighton Steward (Mulkern,
2010). A una acreditada carrera en la indústria dels combustibles
fòssils se sumen els seus càrrecs com a president de l'Associació pel
Gas i el Petroli dels Estats Units i de l'Associació de Subministrament
de Gas Natural, així com el de director honorífic de l'Institut Americà
del Petroli (Mulkern, 2010). Encara que no explique tots els casos, la
campanya CO
2 is Green es pot considerar representativa de la
lluita escèptica/opositora/negacionista, en la qual poderosos grups
creats artificalment critiquen en desigual combat l'«'establishment'
climàtic» i en la qual es busca protegir interessos privats amb
campanyes molt sofisticades que s'adapten ràpidament a les
circumstàncies.
El canvi climàtic en l'espai públic
En contrast amb un rerefons de consens sobre els aspectes clau de la
ciència del clima, avui dia certs grups de caràcter informal i
heterogenis –«escèptics», «opositors» o «negacionistes»– s'han fet
realment populars quan la gent parla sobre clima, política o el govern
en el segle XXI (Boykoff i Olson, 2013). Encara que puga semblar
temptador titllar aquests esforços d'aïllats, marginals, anòmals o
localistes, en realitat representen un dels molts espais en disputa en
el gran camp de batalla on es juguen les decisions polítiques mundials
en economia i producció energètica, així com el compromís públic amb el
canvi climàtic.
A més, quan comparem aquestes opinions amb la noció de consens, i
quan les qualifiquem de «marginals», pot ser temptador elaborar una
taxonomia de l'oposició, l'escepticisme o el negacionisme. No obstant
això, aquesta aproximació presenta múltiples riscos. Entre els quals el
de passar per alt el context per culpa de posar massa èmfasi en
l'individu com a punt d'acció. Pot ser un error centrar-se en els que
pronuncien tals declaracions i no considerar críticament les
declaracions en elles mateixes. Generalitzar sobre l'escepticisme, el
negacionisme o l'oposició a diferents qüestions científiques i
polítiques pot portar-nos a rebutjar crítiques que potser seran vàlides i
útils i a desqualificar l'individu en compte dels arguments que
defensa. Etiquetar els individus (sovint amb termes despectius) pot
servir per a etiquetar-los de «marginals», però no centra l'atenció en
els arguments que sostenen les seues discrepàncies.
També pot ser un error centrar-se excessivament en les personalitats
individuals en detriment de l'atenció que mereixen les forces
economicopolítiques, socials i psicològiques en joc. Dit d'una altra
manera, el problema de procediment sorgeix quan l'atenció pels individus
discrepants subsumeix qüestions estructurals o institucionals més
profundes. Jo Littler (2009) va comentar que les dimensions socials i
politicoeconòmiques es poden perdre a vegades si se centra l'atenció en
alternatives atomitzades d'acció. Això també s'ha considerat com un
desplaçament del debat cap a la «responsabilització», en la qual el
canvi climàtic es converteix en la responsabilitat de l'individu en
compte de ser-ho dels governs i organismes reguladors, que sí que tenen
capacitat per a canviar significativament les polítiques de producció i
distribució (Littler, 2009). En el cas del canvi climàtic, una mirada
molt individualitzada comporta formes d'acció molt individualitzades
(per exemple, canviar bombetes, apagar llums, reciclar, etc.). Altres
experts han plantejat que aquest desplaçament cap a l'acció individual
s'inscriu en moviments més amplis en favor d'un «nou ordre ecològic» que
en realitat pretén, mitjançant la comercialització de propostes
individualistes, dissuadir els ciutadans de representar un paper en els
canvis institucionals col·lectius necessaris per a abandonar els
combustibles fòssils. Juntes, aquestes tendències i focus d'atenció
poden distraure els ciutadans de la importància dels reptes associats
amb el canvi climàtic contemporani, i d'anàlisis institucionals amb més
dimensions i matisos sobre com interactuen la ciència del clima i la
política, així com la rèplica que això mereix.
Un altre risc clau és que, en el procés d'assenyalar, avergonyir i
culpar «un altre», es tendeix a passar per alt les responsabilitats
comunes associades amb el canvi climàtic antropogènic. A mesura que, com
a col·lectivitat, hem anat endinsant-nos en el nou mil·lenni, una
qüestió tan complexa i multifacètica com la del canvi climàtic ha anat
penetrant en el fons de la nostra relació amb l'entorn. Xoca contra els
fonaments de la nostra manera de viure, treballar, actuar i relaxar-nos
en la vida moderna, i per tant determina la nostra vida diària, els
nostres estils de vida i modes de subsistència. Fins al punt que
assenyalar, avergonyir i culpar ens distrau de les responsabilitats
comunes. De fet, sovint serveix els interessos d'aquells als qui
s'assenyala, avergonyeix i culpa.
Així doncs, quan parlem dels contrastos entre consens i escepticisme
sobre el canvi climàtic, és fonamental continuar tenint en compte la
importància del context, així com els perills de centrar-se en excés en
aquells que qualifiquem d'«escèptics», «opositors» o «negacionistes». A
més, tot el que es refereix als debats i discussions sobre el consens i
l'escepticisme als Estats Units no es queda exclusivament als Estats
Units; en realitat, afecta els discursos d'altres contextos culturals i
polítics. En resum, que si prestar massa atenció a unes discrepàncies
infundades limita en compte d'ampliar l'espectre de possibles
consideracions de diagnòstic i prognosi, hem de redreçar el rumb.
Llig l’article sencer a la web de Mètode.
Maxwell T. Boykoff.
Membre de l'Institut Cooperatiu per a la Investigació en Ciències
Ambientals (CIRES) i professor associat d'Estudis Ambientals de la
Universitat de Colorado-Boulder (EUA). La seua recerca i treball creatiu
se centren en la política cultural i la gestió ambiental, les
comunicacions creatives del clima, les interaccions entre ciència i
política, la reducció del risc de catàstrofes i l'adaptació climàtica.
Imatges
-
Els
escèptics, opositors o negacionistes han tractat d'oposar-se als
esforços d'actuació sobre el canvi climàtic de les maneres més
pintoresques. En la imatge, reunió de l'IPCC el passat mes d'octubre a
Copenhaguen.
-
Moviments
com la rebel·lió Sagebrush o el Wise Use van intentar reformar la
gestió de sòl públic per atorgar drets al sector privat, generalment
sota la direcció de líders carismàtics. En la imatge, portada de la
revista 'Time' del 23 d'octubre de 1995 amb el granger Dick Carver en
primer pla, considerat un dels impulsors de la coneguda com a segona
revolució Sagebrush.
-
El
grup «CO2 is Green» es mostra contrari a les propostes de limitar
l'emissió de CO2, ja que consideren que el diòxid de carboni no és una
substància contaminant.
