A
100 DIES DEL 27S.
DIA
9, DIUMENGE 28 DE JUNY DEL 2015- MANQUEN 91 DIES
A
100 DIES DEL 27S.
DIA
9, DIUMENGE 28 DE JUNY DEL 2015- MANQUEN 91 DIES
28/06/2015
Aira: "Estan fent esforços ingents per espanyolitzar la política catalana"
Entrevista al periodista i expert en comunicació política. "Quan sortim del 27-S estem de camí que a Catalunya no la coneguin els partits que la van parir", assegura.
El periodista Toni Aira (Barcelona, 1977),
expert en comunicació política, dissecciona la salut dels partits
polítics i es mostra crític amb tots. En aquesta entrevista sentencia
perles com “el que plantegen Podemos i Ciutadans és que surten a
guanyar”, les primàries són “la política del postureig” o “quan sortim
del 27-S estem de camí que a Catalunya no la coneguin els partits que la
van parir”. Aquestes reflexions les exposa en el seu darrer llibre “El último partido. La política cansada ante su gran final”
(Editorial UOC), en què repassa els partits, els treu a la llum del sol
i els deixa en evidència des de l’òptica de la comunicació política.
S’han suïcidat els partits polítics, com diu en el llibre?
Estan en procés de suïcidi permanent. És com l’autolesió. Hi ha gent que pot morir d’un accident i n’hi ha que moren perquè ho volen. I molt del que està passant amb els partits tradicionals ens indica que sembla que ho vulguin. Sinó és que estan cecs, sords, i que els falten tota la resta de sentits elementals.
I aquests partits “tradicionals” s’han adaptat a les noves maneres de comunicar?
No, ho fan fatal. El que fan és vehicular a través de nova tecnologia discurs antic, i això és un triple error, perquè és una despesa de diners, de temps i, sobretot, de credibilitat absoluta. És generar l’expectativa que t’adaptes a l’entorn però falsament. Els pocs que hagin aconseguit colar el missatge que s’han obert Twitter, Facebook, etc., la gent els tira enrere quan veuen que fan el de sempre, amb els mateixos missatges. Per això, un dels grans secrets del fracàs de certes opcions polítiques és l’autolesió que es generen a la seva pròpia credibilitat, que l’acaben regalant a d’altres (que cal veure si la mereixen o no).
Sembla, doncs, que Rajoy compareixent davant d’un plasma no és el paradigma de la nova comunicació...
És el ‘colmo’ de la incomunicació. La mateixa setmana que diuen que volen millorar amb la comunicació i que es fan la foto amb la nova cúpula, amb gent jove; amb nocturnitat i al·levosia ens anuncien un nou ministre i el cessament de l’altre amb un comunicat. Això sí, passen el comunicat per correu electrònic... Però això no és comunicar! Rajoy és un home que posa de manifest com d’incòmode li és al poder la funció dels mitjans de comunicació, i com no els entén i, per tant, com no entén la seva societat.
També parla en el llibre de les primàries. Tots els partits n’haurien de fer?
Les primàries és la política del postureig, i d’això en tenen molt alguns partits que van de nous. Dir que les primàries són la solució a tots els nostres mals és tan absurd i frívol que ràpidament es veu que és fals si no ho fas bé. L’Albert Rivera tira molt ara del concepte de primàries. Tot això és fer el paripé, el postureig, com quan la gent penja selfies a l’Instagram i fan cara d’interessant. Serà molt interessant pels que s’ho vulguin creure, però se’ls veu ràpid el llautó. Un dels problemes de la política que hem conegut fins ara és que han anat fent ‘com si’. De fet, ja l’any 1993 quan Felipe González perd la majoria absoluta diu que ha entès el missatge, i aquesta és una frase mítica que han repetit tots. I no és cert, no han entès res, però ho han de dir. La gent té molta paciència, i això de fer ‘com si’ ha servit durant molt de temps, però ara han aparegut partits que han generat l’expectativa que poden fer-ho diferent, sobretot per suïcidi dels altres. Vaticino que si agafen el relleu en fer ‘com si’, com els altres, acabaran igual, o fins i tot més ràpid.
Què te de positiu el missatge de ‘Podemos’, que enganxa a molta gent?
Que per primera vegada una esquerra transmet opció de victòria. És la seva gran diferència amb IU. IU o UPyD eren partits que van néixer amb la voluntat de ser crossa. El que plantegen Podemos i Ciutadans és que surten a guanyar. I el simple fet que ho diguin i ho sàpiguen comunicar d’una manera contundent fa que hi hagi gent que, malgrat tot, s’ho cregui. Han sabut comunicar opció de canvi i de victòria possible i real. Això té una part de mèrit d’ells però el gran mèrit és dels altres que s’han rendit. Els altres ho fan molt malament. No estem davant d’una nova política, sinó d’una manera d’adaptar-se millor a la societat i al moment. Això ho podrien fer els vells partits, però tenen tanta motxilla i tanta càrrega que no entenen res. O pateixen un daltabaix gros o no canviaran.
Per tant, el missatge de ‘Podemos’ quallarà fort a Catalunya?
Catalunya is different. Aquí tenim un ecosistema propi i diferenciat de l’espanyol. Una de les coses que ens diferencia com a país i com a nació és també el nostre ecosistema polític. Tot i que és veritat que en els últims anys s’estan fent esforços ingents per espanyolitzar la política catalana. Però ‘Podemos’ no deixa de ser un substitut del que representava el PSC, així com el fet que s’enfonsi el PP fa que pugi C’s. Hi ha un certs vasos comunicants entre ells, però bàsicament el que estem veient és que també hi ha una política exhausta que arriba a la seva fi, al seu col·lapse. L’esfondrament del PSC; que el PP passi a ser quasi residual a Catalunya, i el fet que CiU hagi deixat d’existir, vol dir que el model de partits està saltant pels aires. Quan sortim del 27-S estem de camí que a Catalunya no la coneguin els partits que la van parir, els que van construir l’oasi català.
La victòria de Colau a Barcelona, afecta al procés sobiranista?
És evident, però sense acritud. És a dir, Colau no està contra el procés, però l’afebleix. En l’ordre de prioritats de Colau i de ‘Barcelona en Comú’ la independència no és la primera, les seves prioritats són socials. És evident que estan contraprogramant, i això pot dispersar l’atenció i el vot de gent que podria haver optat per opcions sobiranistes.
La coalició ‘Catalunya en Comú’, podria disputar la victòria a Artur Mas el 27-S?
El tema no està en si li disputa la victòria a Mas, sinó que com mostrava l’enquesta d’El Periódico, desplaça ERC i C’s al tercer i quart lloc. És molt significatiu. En l’àmbit de l’esquerra emergeix una força política que genera una expectativa de canvi molt més nítida. ERC el problema que té és que hi ha gent que ara pot confiar en ‘Catalunya en Comú’, perquè pensa que ERC és “light” en l’eix esquerra-dreta i poc de fiar, perquè li aprova els pressupostos a CiU i pel que diuen serà el seu aliat potencial. ‘Catalunya en Comú’ ho sap canalitzar i concentrar tot en una mateixa oferta electoral, i és el seu mèrit, i l’independentisme no ho ha sabut o volgut fer. I això tindrà conseqüències. Però crec que Mas s’equivoca quan intenta tornar al debat de la llista unitària, perquè visceralitza la gent que ja ve visceralitzada de casa en contra de qualsevol proposta que vingui de l’univers convergent.
Qui hauria de liderar aquesta candidatura de ‘Catalunya en Comú’?
S’hauran de buscar una Carmena, algú que pugui crear la il·lusió de la síntesi, que sembli que transcendeix fronteres. Teresa Forcades té un perfil que mediàticament és llaminer, pel concepte religiós, però hauran de trobar una persona paraigua que faci possible generar l’expectativa de traspassar la frontera del vot que representen uns i altres tradicionalment.
El fet que Mas hagi situat Neus Munté com a vicepresidenta i portaveu del govern, quins signes dóna?
La intenció del president és expressar voluntat de canvi però dins d’un ordre. Munté fa molt de temps que hi és, i el seu paper era mínim des d’un punt de vist de projecció mediàtica. Ara el que tenen és una dona -que tampoc n’hi ha moltes en els governs de CiU-, que té sensibilitat social i que no s’identifica amb l’etapa dura que hem viscut als darrers anys del “pim pam pum” en el tema del procés. El que li passava a Homs és que sent la cara del govern durant aquests anys, el seu posat ja no buscava l’empatia amb el públic, sinó defensar-se dels atacs. Crec que Mas ha intentat mostrar el canvi de no anar a la defensiva, sinó de passar a l’atac.
De totes les opcions polítiques catalanes, quin missatge pot generar més il·lusió?
Hi ha una opció que és molt verge en tots els sentits: la CUP. És molt verge en la mirada de la major part de la gent i crec que és la que genera una expectativa més nítida i menys matissada, perquè als altres els crema molt el passat i la motxilla, i el fet d’haver estat en els últims temps pringant-se molt en el debat. A la CUP li ha sortit bastant gratis. Si hi ha algú que s’ha enfangat i ha rebut tots els cops és CiU, i Mas concretament. ERC amb la seva sana aspiració de substituir a CiU ha hagut de viure ser o no ser, donar suport o no, etc., i això també desgasta. El PP està en descomposició amb una líder totalment socarrimada; el PSC noquejat; C’s amb el cap més que mai a Madrid. I la CUP genera l’expectativa de frenar ‘Podemos’ i l’espanyolització del mapa polític a Catalunya per l’esquerra.
S’han suïcidat els partits polítics, com diu en el llibre? Estan en procés de suïcidi permanent. És com l’autolesió. Hi ha gent que pot morir d’un accident i n’hi ha que moren perquè ho volen. I molt del que està passant amb els partits tradicionals ens indica que sembla que ho vulguin. Sinó és que estan cecs, sords, i que els falten tota la resta de sentits elementals.
I aquests partits “tradicionals” s’han adaptat a les noves maneres de comunicar?
No, ho fan fatal. El que fan és vehicular a través de nova tecnologia discurs antic, i això és un triple error, perquè és una despesa de diners, de temps i, sobretot, de credibilitat absoluta. És generar l’expectativa que t’adaptes a l’entorn però falsament. Els pocs que hagin aconseguit colar el missatge que s’han obert Twitter, Facebook, etc., la gent els tira enrere quan veuen que fan el de sempre, amb els mateixos missatges. Per això, un dels grans secrets del fracàs de certes opcions polítiques és l’autolesió que es generen a la seva pròpia credibilitat, que l’acaben regalant a d’altres (que cal veure si la mereixen o no).
Sembla, doncs, que Rajoy compareixent davant d’un plasma no és el paradigma de la nova comunicació...
És el ‘colmo’ de la incomunicació. La mateixa setmana que diuen que volen millorar amb la comunicació i que es fan la foto amb la nova cúpula, amb gent jove; amb nocturnitat i al·levosia ens anuncien un nou ministre i el cessament de l’altre amb un comunicat. Això sí, passen el comunicat per correu electrònic... Però això no és comunicar! Rajoy és un home que posa de manifest com d’incòmode li és al poder la funció dels mitjans de comunicació, i com no els entén i, per tant, com no entén la seva societat.
També parla en el llibre de les primàries. Tots els partits n’haurien de fer?
Les primàries és la política del postureig, i d’això en tenen molt alguns partits que van de nous. Dir que les primàries són la solució a tots els nostres mals és tan absurd i frívol que ràpidament es veu que és fals si no ho fas bé. L’Albert Rivera tira molt ara del concepte de primàries. Tot això és fer el paripé, el postureig, com quan la gent penja selfies a l’Instagram i fan cara d’interessant. Serà molt interessant pels que s’ho vulguin creure, però se’ls veu ràpid el llautó. Un dels problemes de la política que hem conegut fins ara és que han anat fent ‘com si’. De fet, ja l’any 1993 quan Felipe González perd la majoria absoluta diu que ha entès el missatge, i aquesta és una frase mítica que han repetit tots. I no és cert, no han entès res, però ho han de dir. La gent té molta paciència, i això de fer ‘com si’ ha servit durant molt de temps, però ara han aparegut partits que han generat l’expectativa que poden fer-ho diferent, sobretot per suïcidi dels altres. Vaticino que si agafen el relleu en fer ‘com si’, com els altres, acabaran igual, o fins i tot més ràpid.
Què te de positiu el missatge de ‘Podemos’, que enganxa a molta gent?
Que per primera vegada una esquerra transmet opció de victòria. És la seva gran diferència amb IU. IU o UPyD eren partits que van néixer amb la voluntat de ser crossa. El que plantegen Podemos i Ciutadans és que surten a guanyar. I el simple fet que ho diguin i ho sàpiguen comunicar d’una manera contundent fa que hi hagi gent que, malgrat tot, s’ho cregui. Han sabut comunicar opció de canvi i de victòria possible i real. Això té una part de mèrit d’ells però el gran mèrit és dels altres que s’han rendit. Els altres ho fan molt malament. No estem davant d’una nova política, sinó d’una manera d’adaptar-se millor a la societat i al moment. Això ho podrien fer els vells partits, però tenen tanta motxilla i tanta càrrega que no entenen res. O pateixen un daltabaix gros o no canviaran.
Per tant, el missatge de ‘Podemos’ quallarà fort a Catalunya?
Catalunya is different. Aquí tenim un ecosistema propi i diferenciat de l’espanyol. Una de les coses que ens diferencia com a país i com a nació és també el nostre ecosistema polític. Tot i que és veritat que en els últims anys s’estan fent esforços ingents per espanyolitzar la política catalana. Però ‘Podemos’ no deixa de ser un substitut del que representava el PSC, així com el fet que s’enfonsi el PP fa que pugi C’s. Hi ha un certs vasos comunicants entre ells, però bàsicament el que estem veient és que també hi ha una política exhausta que arriba a la seva fi, al seu col·lapse. L’esfondrament del PSC; que el PP passi a ser quasi residual a Catalunya, i el fet que CiU hagi deixat d’existir, vol dir que el model de partits està saltant pels aires. Quan sortim del 27-S estem de camí que a Catalunya no la coneguin els partits que la van parir, els que van construir l’oasi català.
La victòria de Colau a Barcelona, afecta al procés sobiranista?És evident, però sense acritud. És a dir, Colau no està contra el procés, però l’afebleix. En l’ordre de prioritats de Colau i de ‘Barcelona en Comú’ la independència no és la primera, les seves prioritats són socials. És evident que estan contraprogramant, i això pot dispersar l’atenció i el vot de gent que podria haver optat per opcions sobiranistes.
La coalició ‘Catalunya en Comú’, podria disputar la victòria a Artur Mas el 27-S?
El tema no està en si li disputa la victòria a Mas, sinó que com mostrava l’enquesta d’El Periódico, desplaça ERC i C’s al tercer i quart lloc. És molt significatiu. En l’àmbit de l’esquerra emergeix una força política que genera una expectativa de canvi molt més nítida. ERC el problema que té és que hi ha gent que ara pot confiar en ‘Catalunya en Comú’, perquè pensa que ERC és “light” en l’eix esquerra-dreta i poc de fiar, perquè li aprova els pressupostos a CiU i pel que diuen serà el seu aliat potencial. ‘Catalunya en Comú’ ho sap canalitzar i concentrar tot en una mateixa oferta electoral, i és el seu mèrit, i l’independentisme no ho ha sabut o volgut fer. I això tindrà conseqüències. Però crec que Mas s’equivoca quan intenta tornar al debat de la llista unitària, perquè visceralitza la gent que ja ve visceralitzada de casa en contra de qualsevol proposta que vingui de l’univers convergent.
Qui hauria de liderar aquesta candidatura de ‘Catalunya en Comú’?
S’hauran de buscar una Carmena, algú que pugui crear la il·lusió de la síntesi, que sembli que transcendeix fronteres. Teresa Forcades té un perfil que mediàticament és llaminer, pel concepte religiós, però hauran de trobar una persona paraigua que faci possible generar l’expectativa de traspassar la frontera del vot que representen uns i altres tradicionalment.
El fet que Mas hagi situat Neus Munté com a vicepresidenta i portaveu del govern, quins signes dóna?
La intenció del president és expressar voluntat de canvi però dins d’un ordre. Munté fa molt de temps que hi és, i el seu paper era mínim des d’un punt de vist de projecció mediàtica. Ara el que tenen és una dona -que tampoc n’hi ha moltes en els governs de CiU-, que té sensibilitat social i que no s’identifica amb l’etapa dura que hem viscut als darrers anys del “pim pam pum” en el tema del procés. El que li passava a Homs és que sent la cara del govern durant aquests anys, el seu posat ja no buscava l’empatia amb el públic, sinó defensar-se dels atacs. Crec que Mas ha intentat mostrar el canvi de no anar a la defensiva, sinó de passar a l’atac.
De totes les opcions polítiques catalanes, quin missatge pot generar més il·lusió?
Hi ha una opció que és molt verge en tots els sentits: la CUP. És molt verge en la mirada de la major part de la gent i crec que és la que genera una expectativa més nítida i menys matissada, perquè als altres els crema molt el passat i la motxilla, i el fet d’haver estat en els últims temps pringant-se molt en el debat. A la CUP li ha sortit bastant gratis. Si hi ha algú que s’ha enfangat i ha rebut tots els cops és CiU, i Mas concretament. ERC amb la seva sana aspiració de substituir a CiU ha hagut de viure ser o no ser, donar suport o no, etc., i això també desgasta. El PP està en descomposició amb una líder totalment socarrimada; el PSC noquejat; C’s amb el cap més que mai a Madrid. I la CUP genera l’expectativa de frenar ‘Podemos’ i l’espanyolització del mapa polític a Catalunya per l’esquerra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada