A
100 DIES DEL 27S.
DIA
11, DIMARTS 30 DE JUNY DEL 2015- MANQUEN 89 DIES
OPINIÓ
Vicent Partal
30.06.2015
Europa, en perill
Vilaweb
La crisi grega és, essencialment, una crisi europea. De la
Unió Europea. Hom pot discutir durant dies sobre quina fóra la millor
manera de resoldre, tècnicament, un conflicte econòmic que no té solució
fàcil, però que no pot pas ser més difícil que alguns altres que hi ha
hagut històricament, relacionats amb l'absurditat de creditors
institucionals que exigeixen un deute impagable.I, evidentment, és possible de criticar Grècia. No solament el govern actual, sinó també els anteriors, sobretot els anteriors. Per a ser justs, al costat de la crítica també cal entendre la complexitat d'un país amb 1.200 illes, 227 de les quals tenen una població nombrosa que reclama els serveis públics i que els ha de tenir al mateix preu que a Atenes. Però, tot i amb això, és evident que Grècia ha fet coses que no tenen cap ni peus i ha de fer profundes reformes estructurals si vol continuar sobrevivint com a estat.
Ara, la cosa que m'alarma més és la posició de la Unió Europea. He estat europeista tota la vida. Vaig viure l'entrada de l'estat espanyol a la Unió Europea, als anys vuitanta del segle passat, com un moment transformador, que ens allunyava de l'Espanya autàrquica. He seguit amb interès i a voltes amb entusiasme el procés d'ampliació i d'institucionalització d'un àmbit europeu que jo voldria que fos simplement l'espai on federar-me. I sempre he admirat la manera com la Unió Europea ha esquivat els obstacles més grossos imposant la voluntat política i la flexibilitat negociadora per davant de tot. Parle de situacions molt més complicades que no la crisi grega d'ara, com l'absorció dels lands de l'antiga RDA, la complicada negociació per a l'entrada de Xipre, salvant l'obstacle de Xipre del nord o la introducció de l'euro.
I és des d'aquesta posició que he de dir que l'actitud de les institucions europees envers Grècia em decep profundament. Em decep que l'Europa a què ens apuntàvem per a viure millor ara no tinga cap mirament, ni mostre gens de pietat, a l'hora de fer que deu milions dels seus ciutadans visquen pitjor. Em decep la manca de sensibilitat política de les institucions comunes, contradictòria amb els principis i les maneres que volien establir els pares fundadors de les comunitats europees. Sincerament no m'imagine Monnet, Schuman, Mansholt, De Gasperi o Beyen empenyent Grècia --Grècia, precisament!-- fora de la Unió. I encara menys desentenent-se de la sort dels seus habitants.
Em sap greu dir-ho així, però aquesta Europa que tenim avui ha degenerat molt ràpidament respecte dels principis polítics, socials i filosòfics que la inspiraven. Tant que costa de trobar-hi rastres d'allò que un dia havia estat i significat, més enllà de l'economia: un espai d'estabilitat, pau i progrés que tenia la voluntat d'acollir tots els pobles del continent, sense excepcions ni privilegis.
El fet més preocupant de tots, però, és que em fa la sensació que a hores d'ara ningú no sap què pot passar a Grècia la setmana vinent. I això em preocupa més que res. Per primera vegada veig possible una reculada, un trencament de l'espai europeu, la descomposició d'això que tant ha costat de forjar. I si passa això, si perdem Grècia, fins i tot si no la perdem però la continuem humiliant, el problema no el tindran allà, entre l'Egeu i el Jònic. El problema, i ben gros que serà, el tindrem tots els europeus. Que haurem de deixar de creure, resignadament o amb ràbia, en la bondat d'aquest sistema institucional que tantes i tantes generacions han contribuït a bastir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada